Aficionats de l'Ontinyent C.F.

26 de juny, minut 85. Ernesto converteix un penal favorable al Guadalajara en Anduva. Jony Ñíguez vesteix la camiseta roja i torna a tastar el sabor agre de perdre un ascens als últims instants d'una promoció.

Pràcticament 7 mesos després es produeix un xoc frontal. El Mirandés posa al mapa el futbol modest arribant a unes semifinals de Copa del Rei, i el que encara pot arribar.

Però el treball esportiu no ha anat sol. Darrere ha existit un treball institucional i social.

Quan Ernesto va convertir aquell penal només existia una idea en el cap de la Junta Directiva  i dels socis del Mirandés. Plenar el camp partit darrere de partit per reconstruir el camí que els portara al mateix lloc, una nova promoció d'ascens.

Així és que a 25 de setembre el Club compta ja amb 3.310 socis. Més de tres mil ànimes que recolzen el seu equip en cada encontre com a local en una població de 39000 habitants (1500 més que Ontinyent).  Fet que els ha portat a disputar 21 encontres amb una única derrota i encaixant només 8 gols en contra, sense oblidar el desgast de la competició copera.

Amb el dubte social resolt, només queda el dubte físic. Si estos jugadors aguantaran fins a final de temporada, partits de promoció inclosos amb el ritme que estan enfrontant els actuals partits donant la cara davant equips professionals de Primera Divisió. Però algú té dubtes sobre el físic quan la mentalitat es sent reforçada? Només cal recordar aquell Ontinyent que va merèixer ascendir a Segona A, i que ara, malauradament està enfonsat per falta de recolzament social i institucional.

Massa tard per mirar-se a l'espill del Mirandés. L'única solució és que menys de 1000 ontinyentins, socis del Club, puguen convèncer a altres 36000 ciutadans, de que un Ontinyent com el Mirandés és possible.

Del somni a la realitat, el Mirandés té la temporada resolta econòmicament passe el que passe

Queden pocs minuts per conèixer els equips que hauran de descendir de categoria degut als impagaments amb els seus jugadors i treballadors. Sporting Maonès, Lleida, Castelló, Alacant i Dénia estan a les quinieles, i només un miracle els podria salvar. Un miracle i l'estafa de les societats anònimes esportives (SAD).

I és que des de la irrupció de les SAD en les últimes dècades els Clubs de Futbol espanyols, en principi de Primera i Segona Divisió, però ara ja de Segona B, han abusat d'uns ingressos imaginaris deixant crèixer el seu deute. Al remat els perjudicats només són uns: jugadors, treballadors i aficionats.

Les institucions públiques, de govern i futbolístiques com la Federació han tancat els ulls davant aquesta situació. Deutes a la seguretat social, a hisenda, impagament d'impostos i sobretot de nómines han empitjorat any darrere any. I és que la AFE (Associació de futbolistes espanyols) deixava entreveure una present (futura) tasca de control sobre estos Clubs. Un mecanisme de denúncies que al remat no té cap efecte sobre el sistema actual.

Només cal vore els sous que es proposaven la darrera temporada des de Clubs com Castelló, tenint ja un deute sagnant. Com sempre, fets d'aquest tipus perjudiquen als equips modestos sense suport econòmics i que ofereixen sous reals als jugadors.

Al remat, la comisió esportiva de la Segona B ha estat reunint-se estos dies per proposar una composició de grups sense tenir en compte aquestos descensos administratius. Serà que no hi haurà finalment descensos? Quin sentit tenen les reunions per composar els grups si no es coneixen els equips disposats a pagar per una plaça a la categoria de bronze? Si hi ha descensos es mantindran els grups amb un número menor de participants?

Estes i altres preguntes donen a entendre el ridícul que fan la Federació Espanyola de Futbol i la Comisió de Segona B. Mantenint reunions prèvies als descensos administratius. Descensos, que a més, es veuen alterats per l'invent de les SAD, que amb concurs de creditors mantenen els deutes intactes però les lleis empresarials d'aquest país estan sobre les lleis esportives i de la Federació, i d'esta manera canvien de nom per continuar en la categoria. Equips amb grandíssims deutes, que han deixat families en l'atur, sense pagar les seues cotitzacions i alguns jugadors inclús sense diners per pagar-se els seus aliments, podrien al remat, continuar en Segona Divisió B. Aquesta és la feblesa del futbol

Poderós Don Diner, són més importants els clubs quan més deuen?

Els primers records que tinc com aficionat de l'Ontinyent són de ja fa molt de temps, corrien els finals dels 70 i principis dels 80 i jo era un xiquet. Mon pare per aquella época era xòfer d'autobusos La Concepció era l'encarregat de portar a l'Ontinyent C.F. alguns diumenges que jugava fora. En moltes ocasions ens agafava al meu germà i a mi i ens portava a veure els partits.

Recorde moments molt bonics d'aquells anys, com eixir abans del partit en alguns camps vestit en l'equipatge del club (samarretes en les que cabien 7 o 8 com jo) o escoltar converses i anécdotes durant els viatges del que uns quants anys abans havien sigut les grans gestes del nostre equip, ja que encara, quedaven empleats, directius i algú que altre jugador veterà del segon periple en la Segona Divisió.

Amb tot açò, vinc a dir que desde ben menut he vist molts equips de l'Ontinyent C.F., molts jugadors i molts entrenadors, sobretot molts entrenadors, recorde molt de xiquet a Cayetano Re, a Benito Floro amb la seua gavardina, i després ja més major a Miralles, Moreno, Pepe Rey, Llario, Morata, Miguel Gandia, J.C. Granero, Maestre, Pepe Martinez, Pepe Aroca, De la Hera, i molts més que se m'escapen de la memòria, però de tots ells si hi ha un entrenador que ha marcat la meua vida com aficionat de l'Ontinyent sense dubte eixe és Antonio Aparicio… EL JEFE.

Jo, com molts seguidors de la meua generació hem viscut els moments mes feliços d'aficionats amb ELL a la banqueta i hem recuperat la il·lusió i l'orgull per ser de l'Ontinyent. Els mateixos sentiments o pareguts que van viure els nostres pares a la dècada dels 60 i que ara hem pogut gaudir gràcies al JEFE.

En estos 5 anys, amb presupostos baixos, amb reformes de plantilla quasi tots els anys, i amb altres dificultats sempre ha sabut portar al Ontinyent a lluitar per les posicions de dalt i inclús l'any passat a pujar a l'elit del futbol (fet que no es va consumar per lo que tots ja sabem) i tot açò gràcies al seu treball , el seu ben fer i la seua constància.

Com ell diu en el futbol ja està tot inventat, l'únic secret és l'esforç i el treball i que a més fent-lo ben fet es demostra que tot és possible en esta vida. Tot un exemple per a tots, sí senyor!

Molts han sigut els jugadors que han passat per ací estos 5 anys pero a cap ni un l'he sentit parlar mal del míster… si!! a algun que altre l'he escoltat queixar-se un poc de la duresa dels entrenes i del seu caràcter però després en altres equips tots han tirat de menys el rendiment que Aparicio els ha tret i que cap altre ha aconseguit.

Ja només em queda dir-li al JEFE que tinga molta sort allà on vaja, que la nostra casa serà sempre també la seua i que moltes gràcies per tot, sempre el portarem al cor i mai l'oblidarem. ADEU TONI APARICIO! ADEU JEFE!

P.D. Volia fer un reconeixement també molt especial per al seu equip de treball tant Raul com Elies I demes gent que ha estat ahí al seu costat. Moltes Gràcies també, monstruos!!!